Maaaaaaaambo!

Només els més grans recordaven que en temps de Luisito Suàrez, ara fa 50 anys, n’haguessim fet 8 a domicili, a Las Palmas, i ja a els força granadets se’ns fa una mica esforçat recordar aquells 7 que li vem fer a l’Albacete (des d’aleshores, albasiete). Si, 0 a 8. Bonic:

1.- Messi

2.- Iniesta

3.- Acasiete (p.p.)

4.- Pedro

5.- Messi

6.- Bojan

7.- Messi

i 8.- Bojan………….Maaaaaaaaaaaaaambo!

I cal dir que amb el primer quart ja haguéssim fet. Però els nois anaven tan endollats, el mot d’ordre era tant ancorat en l’esperit de l’equip – ara que vindrà el Madrid, cal que expremem cada oportunitat – que l’han dut fins a les darreres conseqüències: tornar a escriure història.

Aquesta temporada promet ser la que passi a la història com la dels rècords batuts. Són tants, que cada dia en trenquem o n’igualem un de nou. Per perdre el compte. Se’ns deia que mai no igualaríem la de les 6 copes i, si més no en estadístiques, no és que la igualem, és que la superem. Això promet.

Un rival arraconat, superat, al que només se li ha permès un córner, enfrontat a un equip de malalts de possessió, de control, de pressió… resultat: els hem atropellat. El que més ens convenia per a afrontar el clàssic que tenim a les envistes.

I ara que no ens vinguin amb la cantarella de la peneta i del pobrets pobrets; si ens fan jugar a una lliga on hi entren autèntiques bandes, jugarem contra les bandes i sempre que puguem les atropellarem, que prou vegades ha passat que ens hem endut ensurts i disgustos de mort, i després a més hem hagut d’aguantar les conyes de don Matias Prats i d’altres hereus. Només ens ha de saber greu pel pobre Lillo.

0 a 8. Mambo!

Joan Capdevila i Esteve, veterinari, director del Matí Digital i soci núm. 78032.”

Contramesures…

Recordeu, oi, que tot eren temors i prevencions amb el “submarí groc”? Semblava que ens tenien la mida presa, els de la Vila Reial, i a fe que ens havien arribat a fer patir. Be, doncs en Pep hi deu haver estat rumiant més d’una estona, però ja tenim les contramesures. Òbviament no calia canviar de filosofia ni de la idea de futbol que fa uns anys presideix el joc del Barça, potser fins i tot al contrari, potser calia aplicar-la amb una punta més d’agosarament, portant la pressió com la hem vist: fins el mateix banderó del corner contrari, el que obliga al contrari a exposar la seva creació a les sempre poc propicies passades llargues. I un altre detallet: Villa i Iniesta molt oberts a les seves bandes, gairebé jugant d’extrems (sense gairebé en el cas de la banda esquerra), creant allò que els que en saben en diuen passadissos interiors. Teníem això, i teníem Messi.

Malgrat, però, que la victòria tàctica era clara des dels primers minuts, calia superar al contrari, que no és cap colla d’aprenents, segurament el rival més ben travat, més equip al que ens hem enfrontat, amb una teranyina de groc que mareja, i amb dos punyals perillosíssims, d’aquells capaços de foradar fins a l’ànima a qualsevol oportunitat. I a més ahir en teníem un altre de rival: la neciesa, la arbitrària, desnutrida, aleatòria, exasperant actuació de Delgado Ferreiro i els seus seqüaços, que si ens torbem ens foten la nit enlaire. Al primer rival se’l podia provar de superar amb un esquema tàctic, al segon, impossible de rebatre’l amb res que s’assimili al món de la raó, per això us dèiem que teníem les contramesures pel submarí, però és que a més teníem a Messi, perquè cal més que intel·ligència, cal geni per a superar la conxorxa de la ineptitud i la marea de desengany que genera. I ahir, per dos cops, quan més calia, Messi va resoldre amb sengles gols el que d’altra manera hagués quedat en empat i una lluita titànica contra la mediocre arbitrarietat i els desgast mutu de forces.

Teníem contramesures, però és que a més teníem Messi.

Joan Capdevila i Esteve, veterinari, director del Matí Digital i soci núm. 78032.”

Una nit per recordar, i Brighton Punch

Dispensin l’absència, coses de família. Gràcies.

Un onze de gala, ja van veure. Sortir pressionant fins el punyetero balcó de l’àrea contrària, i comptar amb l’astuta, genial, sobrenatural, inspirada màgia de Messi, metàfora de la qual va ser el primer gol. Minut 4.

I Villa, per fi; per fi, vull dir, per veure si així callen els patidors del rumrum, als quals cal repetir que així, deixant-se dur per la prosaica retòrica de retranca, és com poden tornar aquells anys foscos que sembla que en el fons enyorin, potser perquè tots érem més joves i perquè a la fi la memòria és desmemoriada i selectiva. Molt bé els dos gols del guaje, si, el primer amb el peu dolent, de doble mèrit, i més val si son per a que el noi s’assereni, però que el noi no està desassossegat ho prova com la deixa passar al gol de Messi, o com endevina una passada de Xavi d’esperó, de dibuixos animats.

Cinc a zero. Una maneta al Sevilla. Ni Turienzo Alvarez, i mira que ho provava, pobret, no ho ha pogut aigualir. Rodó. Una nit per recordar. Pel resultat, però sobretot pel joc, per la intenció, per com d’alleugerit camines quan guanyen els bons i tot sembla que encaixa, i deixes que la fresca d’una nit de tardor, mans a les butxaques, et vagi conduint cap al Tirsa, cada cop menys gent a les voreres, cada cop sentint més les teves passes i de sobte et presenten algú que fa temps que intuïes, l’esperit d’Omaha (taronja, llimona, benedictine, bourbon i brandy; alegòric, oi?), l’esperit de la civilització, de la llibertat i de l’ordre reconquerit, de que guanyaran els bon. Fortiter in re, suaviter in modo: Brighton Punch.

Sí, el futbol és sovint una metàfora de la vida, i cada victòria mereix la seva celebració, i un lloc a la memòria que cal servar per a fer-nos forts quan tot sembli que es torça, per a recordar-nos que hi ha un camí i que cal seguir-lo, i que allò del camino al andar és una collonada. Ni retirades ni rendicions, un Brighton Punch (només un, Doctor!), i fer el cor fort, respirar fons i seguir empenyent, que les mules tenen fam. Arri!.

Joan Capdevila i Esteve, veterinari, director del Matí Digital i soci núm. 78032. “

Barça- 1 Mallorca-1. Més preguntes que respostes

Dos punts menys al Camp Npu / F: MD

Ai. Com amb l’Hèrcules. La mateixa línia mitja, la mateixa esma. I com aquell dia, arrencada de cavall… i parada de burro. I voler-ho fer tot tant bonic, com el gol: diria que fora d’algun aplegapilotes a la jugada l’han tocats tots, i Messi des del balcó de l’àrea, si, cert, l’ha coronat: celebrem la bota d’or com cal, no fos dit. Bonic. Tant, que l’han provada una colla de cops més, i a fe de Déu que es mereixien que alguna més n’entrés. Però no és bo jugar a fer preguntes si no tenim una resposta, o si més no no la intuïm.

Potser sí que una mica la mida ens la van prenent, sorprenentment més a casa que a domicili i més els teòrics rivals assequibles que aquells que al final ens haurem de trobar a la zona alta de la taula. No tanquem bé els partits, ens desinflem, la conducció sense velocitat se’ns apodera i ens costa Déu i ajuda trobar qui, sense que calgui que es posi l’equip a les esquenes, trenqui el “grogui” d’un coi de gol tontorron de corner, que no n’hi havia per tant, qui tiri pel dret i quan no hi ha temps per floritures, ni combinacions màgiques, no es deixi encomanar, ni li pesin les cames i, ni que sigui lleig, faci el gol que cal. Caldrà buscar un Salinas, per entendre’ns. No veig a Bojan en aquesta labor.

I res, prengueu paciència, que demà els del cilici estaran a la seva salsa.

Joan Capdevila. Escriptor, empresari i soci del FC Barcelona. “

De victòries i ensurts…

Messi, "caçat" / F: Sport

L’entrada és de les que fan mal només de veure-les. I les temences sobre el pronòstic enterboleixen fins i tot la notícia, que no hagués estat la victòria sobre l’equip matalasser i el trencament del que ja podria apuntar com una tradició de l’era guardiola (que se sol palmar al Calderón), si no més aviat que ja no només juguem com els àngels per a guanyar: ara hem après a defensar el resultat com a dimonis. Una part de cada: la primera oberts, intensos, tot pressió a totes les línies, amb un Busquets immens, tercer central, gairebé fent oblidar a Touré, apoderant-nos del camp i del partit amb uns laterals que volen fent gairebé d’extrems… fins que arriba el gol, Villa al pal aixecant les cares de tot el camp, excepte la de Pedro, que la veu viva i veu Messi guanyant l’esquena del defensor i, una mica a la Romario, calmada i suau la creua a la sortida del porter.

Res de massa nou, fins aquí I que els Atleticos no es rendirien, tampoc res de nou, Ha passat cent cops en aquest emparellament. Son bons i tenen raça, i una afecció que sap escalfar-los, i a més ha aparegut el gol que calia per a tornar-los a posar al partit: un accident amb un còrner (bé, un accident i un Raul García molt llest). Sense patir massa, les coses, però, han tornat al seu lloc, d’un golàs de Piqué.

I aqui arriba la novetat: perdre la fredor de cap, deixar que l’embogiment per la velocitat del contrari et faci trontollar l’ofici és el que ens ha acostumat a passar, i el que ha tornat partits com aquest en bogeries cardiopàtiques d’anades i tornades i pilotes tontes perdudes on menys convé i contraatacs esgarrifosos de tan emocionants que son. Doncs no, no aquest vespre. A costa de la vistositat que tant ens agrada, però no hem perdut els apers i ningú ha perdut de vista que aquests eren tres punt d’or i s’ha imposat l’ofici, deixant que els protagonistes de la segona part fossin el seu porter, i el rellotge, i l’afició matalassera fent la seva feina (un punt exagerada demanat mans i penals, això si)… i l’ai al cor pel turmell esquerre de Messi. Ai.

Joan Capdevila. Escriptor, empresari i soci del FC Barcelona. “

Victòria del Barça… No era la gespa!

El Barça "torna" / F: MD

La cosa començava elèctrica, velocitat i precissó, volent agradar, volent fer veure que allò de dissabte amb l’Hércules va ser una mala tarda i prou, un accident, un xàfec inoportú d’estiu. I de no ser que Xavi volia agradar-se, els desmaneguem a la primera de canvi, però no ha pogut ser. Res, coses que passen, ningú patia veient la més ortodoxa de les alineacions, els millors que tenim i cadascú al seu millor lloc. Rapidesa, verticalitat, concentració.

I quan ja es veia que els anàvem estovant, una passada d’esperó que deixa clavat Abidal ha fet que aprofitessin el que ni era un contraatac per a fer-nos un golàs. Però ja es veia que avui no era com dissabte, que en Messi si que estava centrat i a l’abast de les passades, i amb aquella fam de gol, i a passada, genial, de Xavi, ni ha donat temps que es congriessin els fantasmes, ni tan sols que comencés aquell rum-rum tan odiós, tan baix continu, tan de mal averany que solen interpretar aquestes masses culés que sembla que fins i tot frueixen una mica del ja hi som. Res, avui callava el rum-rum, perquè era clar que avui jugàvem bé. I com que els grecs havien vingut a aguantar com poguessin amb una defesa de fusta i una sola jugada (patada del porter, la pentina el Sisé i prova sort Gogú, de peus de Villa ha arribat la justícia i amb un gol de reverència de Messi, coronació majestuosa d’una doble paret de vertigen Xavi-Pedro, la pau interior per a que tots respiréssim ben tranquils al descans.

Al vestidor deuen haver donat ordres de no desfondar-nos, perquè de moment semblava que baixava la intensitat i que els deixàvem entrar una mica més al nostre camp, i fins i tot no hem lamentat gaire que Messi xutés un penal massa fluixet, amb el secret desig que això el piqués per a cercar el hattrick amb més ràbia. Allò anava llençat i ni els canvis amansien la set de més gols, que, amb un rival donat, van arribar amb l’oportunitat de Pedrito i, de premi pels que no deixem la localitat fins el xiulet, amb la majestuosa potència, la inesgotable voluntat d’Alves.

Retrobats amb el batec, amb el ritme que ens inspira, recuperats de l’ensurt, fins la gespa (que què voleu que us digui: si fa no fa) ha semblat més arrelada i verda. És el que fan aquestes nits serenes, plàcides després de l’esforç, un galló de lluna com un twist de llimona en un gintònic i un moment de treva per a retrobar-se. No, no devia ser la gespa, I must admit.

Joan Capdevila. Empresari, escriptor i soci FC Barcelona “

Un calbot a temps

Atenent a que hom se sentia representat per tants amics, i coneguts, i saludats, a la mani, atenent així mateix el compromís que hom té amb els seus lectors, atenent a que la bèstia sempre vol sang i que la obertura de la lliga va ser de somni i que res s’oposava a esperar una bona tunda de gols a aquests bons nois d’Alacant que tot just ascendeixen… què volen que hom els digui: hom se n’ha anat al camp pensant que Els Segadors ja el cantaria allà. I hom s’ha trobat que si, que Himne i trabucs, i que quin goig quan sents el teu himne al teu estadi, i que massa poc sovint se sent, i que bé que sona, i que hom voldria que sonés a cada partit, que els ianquis ho fan i que no els va gens malament, hom té entès… i acte seguit, hom s’ha trobat que massa sol, o vés a saber què, li feia veure que no era el seu equip el que jugava: clar, estem fent un experiment tenint els que saben jugar de memòria a la reserva per dimarts que comença la Champions, oi? i a més cal foguejar ràpid els nous (Villa, Adriano, Mascherano… bons nois, mira com volen agradar!). I hom anava escrivint l’article a l’avançada: que si partits de tarda i canalla, que pobres els de lateral, que si el contrari va vestit com un equip de rugby, que patapim que patapam… i vatua l’olla que ens fan un gol. Res, hom es repeteix, t’ho sembla a tu, hom, t’ho sembla a tu i potser tanta medicació pel mal de queixal, i potser la mala consciència nacional: deu ser la gespa, hom, deu ser la gespa que mira que desnerida… i al xiulet de mitja part, hom s’ha anat a rentar la cara i ha demanat dos cafès i s’ha distret saludant unes senyores molt amables que diuen que veien hom per la tele i que li digui al Sostres que no s’esveri tant, que a la tele no li prova (al Sostres, no a la tele… bé tan se val, que no crec que el tornin a cridar fins ben passada aquesta Junta).

Res, ni els canvis que semblaven que volien redreçar la cosa han esvaït el miratge, fora d’uns minuts de verticalitat, que ells ja estaven tancats, en una teranyina defensiva perfecte, esperant el seu moment, que els hi ha regalat un Abidal que de central miri, no, i ens ha acabat d’espesseir. Realment ha jugat el miratge del Barça, i busquem-li les raons que vulguem: la gespa, l’aturada absurda de 2 setmanes, que l’estiu ha estat de bojos… o que el futbol té aquestes coses, que una tarda de festa t’estàs de família i obligacions patriòtiques, hom egoista, per anar a fruir d’una bona golejada, i te’n tornes calent a casa amb una plantofada a cada galta. A temps, això si, si servís de res. Hom espera.

Joan Capdevila. Empresari, escriptor i soci del FC Barcelona “

Atendiendo que uno se sentía representado por tantos amigos, y conocidos, en la manifestación, atendiendo del mismo modo el compromiso que uno tiene con sus lectores, atendiendo a que la bestia siempre quiere sangre y que la apertura de la liga fue de sueño y que nada se oponía a esperar una ría de goles a estos buenos chicos de Alicante recién ascendidos… ¿que quieren que uno les diga?: uno ha ido al estadio pensando que Els Segadors ya lo cantaría allí. Y uno se ha encontrado que sí, que himno y “trabucaires”, y que qué gozo oir tu himno en el estadio, y que muy pocas veces se escucha, y qué bien suena, y que uno querría que sonara en cada partido, que los yankees lo hacen y que no les va nada mal, uno ha entendido… y acto seguido, uno se ha encontrado que, demasiado solo, o vete a saber qué, le hacía ver que no era su equipo el que jugaba: claro, estamos haciendo un experimento teniendo en cuenta los que saben jugar de memoria a la reserva para el martes que empieza la Champions, no? Y, además, hace falta hacer jugar rápido a los nuevos (Villa, Adriano, Mascherano… buenos chicos, ¡mira como quieren gustar!). Y uno iba escribiendo el artículo a buen ritmo: que si partidos de tarde y canalla, que pobres los del lateral, que si el contrario va vestido como un equipo de rugby, que patapim que patapam… y anda que nos hacen un gol. Nada, uno se repite, te lo parece a ti, uno, te parece a ti y quizá tanta mala pata por el dolor de muela, y quizá la mala consciencia nacional: debe ser el césped, uno, debe ser el césped que mira como se desprende… y el pitido de media parte, uno se ha lavado la cara y ha pedido dos cafés y se ha distraído saludando unas señoras muy amables que dicen que vieron uno por la tele y que le diga al Sostres que no se ponga muy nervioso, que la tele no le prueba (al Sostres, no a la tele… bien, qué más da, que no creo que lo vuelvan a llamar hasta bien entrada esta Junta).

Nada, ni los cambios que parecían que querían cambiar la cosa han desvanecido el espejismo, fuera de unos minutos de verticalidad, que ellos ya estaban cerrados, en una telaraña defensiva perfecta, esperando su momento, que les ha regalado un Abidal que de central, miren, no, y nos ha acabado de rematar. Realmente jugó el espejimos del Barça, y busquemos las razones que queramos: el césped, el parón absurdo de 2 semanas, que el verano ha sido de locos… o que el futbol tiene estas cosas, que una tarde festiva te estás de familia y obligaciones patriótricas, uno egoísta, para ir a saborear de una buena goleada, y regresas caliente a casa con un par de garrotazos en las mejillas. A tiempo, eso sí, si sirve de nada. Uno espera.

Joan Capdevila. Empresario, escritor y socio del FC Barcelona. “