Victòria del Barça… No era la gespa!

El Barça "torna" / F: MD

La cosa començava elèctrica, velocitat i precissó, volent agradar, volent fer veure que allò de dissabte amb l’Hércules va ser una mala tarda i prou, un accident, un xàfec inoportú d’estiu. I de no ser que Xavi volia agradar-se, els desmaneguem a la primera de canvi, però no ha pogut ser. Res, coses que passen, ningú patia veient la més ortodoxa de les alineacions, els millors que tenim i cadascú al seu millor lloc. Rapidesa, verticalitat, concentració.

I quan ja es veia que els anàvem estovant, una passada d’esperó que deixa clavat Abidal ha fet que aprofitessin el que ni era un contraatac per a fer-nos un golàs. Però ja es veia que avui no era com dissabte, que en Messi si que estava centrat i a l’abast de les passades, i amb aquella fam de gol, i a passada, genial, de Xavi, ni ha donat temps que es congriessin els fantasmes, ni tan sols que comencés aquell rum-rum tan odiós, tan baix continu, tan de mal averany que solen interpretar aquestes masses culés que sembla que fins i tot frueixen una mica del ja hi som. Res, avui callava el rum-rum, perquè era clar que avui jugàvem bé. I com que els grecs havien vingut a aguantar com poguessin amb una defesa de fusta i una sola jugada (patada del porter, la pentina el Sisé i prova sort Gogú, de peus de Villa ha arribat la justícia i amb un gol de reverència de Messi, coronació majestuosa d’una doble paret de vertigen Xavi-Pedro, la pau interior per a que tots respiréssim ben tranquils al descans.

Al vestidor deuen haver donat ordres de no desfondar-nos, perquè de moment semblava que baixava la intensitat i que els deixàvem entrar una mica més al nostre camp, i fins i tot no hem lamentat gaire que Messi xutés un penal massa fluixet, amb el secret desig que això el piqués per a cercar el hattrick amb més ràbia. Allò anava llençat i ni els canvis amansien la set de més gols, que, amb un rival donat, van arribar amb l’oportunitat de Pedrito i, de premi pels que no deixem la localitat fins el xiulet, amb la majestuosa potència, la inesgotable voluntat d’Alves.

Retrobats amb el batec, amb el ritme que ens inspira, recuperats de l’ensurt, fins la gespa (que què voleu que us digui: si fa no fa) ha semblat més arrelada i verda. És el que fan aquestes nits serenes, plàcides després de l’esforç, un galló de lluna com un twist de llimona en un gintònic i un moment de treva per a retrobar-se. No, no devia ser la gespa, I must admit.

Joan Capdevila. Empresari, escriptor i soci FC Barcelona “